Només he necessitat poc més d’un mes, a la universitat, per a aprendre el que segurament no hagués après en la resta de la meva vida si no ho estigués fent.
I és que ho penso i torno a pensar però no m’entenc. Què és això tan especial que em fa sentir-me interessant, que em fa sentir com una nina que acaba de descobrir un nou món. Un món on encara no sap ni el seu principi ni en el seu final. Vull deixar aquesta reflexió sobre mi mateixa fins després i comentar tot el que e après fins ara.
Tota la classe vam començar el curs amb pàgines webs com wikipedia, google o youtube, amb xarxes socials com facebook o twitter. Però ara si em preguntessis tot el que sé, segurament no em recordaria de la meitat. Així doncs, ens em registrat a google, creant una compte que ens serveix també per a youtube i que la podem enllaçar amb yahoo! Tot això ens serveix per a un gran nombre d’avantatges dels quals jo ignorava la existència. De la mateixa manera també ens em registrat a flickr, un exel·lent explorador el nom del qual coneixia però que en realitat mai havia sabut fins ara per a què serveix. Seguidament em après a agafar fotos, vídeos i moltes altres coses amb permís i sempre nombrant el propietari o el responsable d’aquests. Tot això amb una gran eina que confesso que ara mateix que la tinc com una de les meves pàgines favorites. Es tracta de Creative Common Search.
Això no és tot, em après a deixar una document enquadrat i perfecte a través de Scridb, on també em hagut de registrar-nos, cosa que ha valgut la pena. Del que no em puc oblidar és del Photopeach, un creador de vídeos online. Es tracta d’una de les eines més senzilles i simples que he utilitzat fins ara, però de les més còmodes, flexibles i agradables, sobretot perquè et permet enllaçar un vídeo de Youtube per al teu vídeo, fet que et facilita el treball de buscar o descarregar una melodia, música o cançó.
I com no, em creat un blog. Això és el que més m’emociona i em deixa sense paraules. Es tracta de res més ni res menys que un lloc on puc parlar, dir la meva opinió sense que ningú m’interrompi, la meva veu deixa de estar callada, la meva opinió deixa d’amagar-se davant la multitud, tinc dret a parlar i dire tot el què em vingui de gust. Això és intercanviable i, sobretot inoblidable en cas de deixar de fer-ne ús.
He de confessar que he comentat tot això per arribar a Kuentalibros una pàgina web on amb sort et publiquen els teus textos, vídeos, entre d’altres. Doncs ves per on, resulta que la nostra mestra ha aconseguit que ens publiquen els nostres vídeos sobre quin tipus de mestra volem ser, tant meu com de tots el meus companys. Us podem imaginar, nosaltres en públic, un grup de noies que tot just acabem de començar la carrera sense tenir cap idea del que ens espera en el pròxim futur.
Amb tot això, el que vull expressar no ho se fer, ja que diverses persones ens han animat a seguir així, assegurant que els nostres vídeos els hi ha agrada’t molt. Ho podeu comprovar vosaltres mateixos aquí, en http://kuentalibros.blogspot.com/2011/11/va-de-mestres.html . Si he dir la veritat, em sento com si acabés de sortir de la caverna que deia Plató. Jo estava en un món on tot em feia igual, em deixava endur per els que estaven per damunt en la nostra societat. Jo no m’interessava res de res, mentre estava bé, menjava, tenia tot el que volia, de que m’anava a queixar? Doncs bé, ara em dono compte que tot el món fa una gran volta a l’educació, tot comença i acaba en aquest punt.
Al igual que les meves companyes, soc una noia nova en aquest àmbit, una noia que acaba de despertat d’un somni on afirma que vivia amb molt de gust. Però es veu que s’ha adonat compte que ja és hora de fer canviar les coses, ja no val el fet de dir “perquè ho he de fer jo...?”. Ara tot comença de nou, jo encara estic a en el primer aprenentatge, estic començant de nou els estudis, estic començat a escriure, pensar i reflexionar diferent.
Ara tinc nous objectius, noves idees que he de dir que tinc el pressentiment que aconseguiré amb el blog. Però els ànims que em faltaven i la consciència que em mancava els he aconseguit amb el Kuentalibros, pel simple fet de sentir que el meu treball ha set vist i observat per públic prou ampli, i això per a mi és summament admirable.
Per acabar, vull agrair a la meva tutora el gran treball que està realitzant amb nosaltres. El fet de donar-nos un cop de mà, per sortir del món que nosaltres mateixos hem creat i introduir-nos en el real o, almenys un que nosaltres creem però corregint els errors comesos en el primer intent. Personalment, no se com expressar el dia en que va adonar-me compte del canvi que es produïa en mi psicològicament, que per molt exagerat que paregui, el comparo amb el canvi que es produeix en els nens entre un any y els de 16 o inclús més.
Això és tot per avui, ho sento molt si aquesta entrada talla la rutina setmanal, però necessitava expressar-me i entendre’m a mi mateixa.
Salutacions de la meva part!
No hay comentarios:
Publicar un comentario